 |
|||||||||||||
 |
|||||||||||||
|
|||||||||||||
 |
|||||||||||||
 |
:: Malabia :: arte, cultura y sociedad | Barcelona, Montevideo, La Plata |
||||||||||||
Neoliberalisme i globalització
[análisis]
Bernat Muniesa
El ciutadà del darrer terç del segle XX se sent sovint sorprès per estranyes paraules que, malgrat tot, són cada cop més difoses en els medis de comunicació i en els discursos polítics, socials i, sobretot, econòmics. Paraules com globalització, mundialització, desreglamentació, pensament únic, mestres del món... Conceptes que, malgrat tot, són ja summament familiars pels dirigents de la política i l'economia dels Estats del nostre planeta, i que formen part del llenguatge comú d'institucions com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l'Organització Mundial del Comerç, i moltes d'altres de caràcter nacional i/o internacional.
En realitat, es tracta del vocabulari propi d'una ideologia que, essencialment, gira al voltant de l'economia, però que té, sens dubte, importantíssimes repercussions en el paper de la política i en l'organització de la societat: es tracta del Neoliberalisme. De la mateixa manera que, per exemple, el Marxisme tenia el seu vocabulari compost de conceptes com mode de producció, forces productives, alienació, lluita de classes, dictadura del proletariat, entre d'altres , el mateix podria afirmar-se d'ideologies com el feixisme i els nacionalismes en general o els fonamentalismes religiosos. El Neoliberalisme, que en el fons és una ideologia, també posseeix el seu propi magatzem de paraules i conceptes.
Abans que res cal plantejar-se la següent pregunta: és el Neoliberalisme una ideologia nova? Una primera aproximació ens assenyala que el Neoliberalisme és el Nou Liberalisme. Malgrat això, definir si el Neoliberalisme és una novetat, quelcom nou, resulta difícil, ja que la pregunta que ens formulàvem té una resposta ambivalent: sí, però no. És una ideologia vella perquè es tracta, de fet, del Liberalisme, ideologia que en el segle XIX impulsà el naixement del capitalisme modern o de lliure concurrència en el Mercat i també la Revolució Industrial. Però, al mateix temps, és nova, doncs ha reaparegut en un període històric les característiques del qual són unes altres, o sigui noves: les pròpies del darrer terç del segle XX. Per poder resoldre, amb un exemple, el perquè d'aquesta resposta de sí o no, és necessari tenir en compte la naturalesa del fenomen econòmic que s'anomena Capital.
El Capital, i en això coincideixen tots els seus estudiosos, tant partidaris com enemics del Capitalisme, des d'Adam Smith i Milton Friedman, fins a Karl Marx, passant per lord Keynes i John Kenneth Galbraith, per esmentar economistes famosos del passat i d'avui, és un fenomen de naturalesa dinàmica que necessita reproduir-se, doncs si no pot fer-ho mor: i reproduir-se significa en aquest cas generar rendibilitats, beneficis o rendiments econòmics segons una perspectiva prioritàriament monetarista. I per això, per a reproduir-se, el Capital cerca les millors condicions possibles, amb la finalitat d'obtenir el màxim benefici, que, com acabem d'assenyalar, és la clau de la seva reproducció per poder existir. D'aquesta necessitat de reproducció neix, lògicament, una necessitat d'expansió: recerca incessant de nous mercats. Dit això, podem afegir que aquesta expansió del Capitalisme liberal del segle XIX donà lloc al fenomen de la mundialització. Per aquella lògica reproductora, el capitalisme sortí de les nacions i es feu cosmopolita: obrí nous mercats, trobà noves fonts de matèries primeres i creà noves forces de treball. En definitiva, va expandir la industrialització i el comerç des dels seus centres originaris d'Europa (especialment des d'Anglaterra, anomenada aleshores el "Taller del Món" degut a la seva puixança industrial). En aquells temps, encara que els fluxos de capital i les seves inversions eren d'origen privat, els subjectes o protagonistes de la mundialització, els que representaven els interessos del capital privat en el món eren els Estats Nacionals amb els seus Governs, les polítiques dels quals havien d'afavorir la mundialització.
Avui, en el darrer tram del segle XX, aquell Capitalisme Liberal, amb el nom de Neoliberalisme, ha introduït el concepte de globalització com símil o sinònim de mundialització. En aquest punt, ens podem preguntar si potser mundialització i globalització són el mateix? I altre cop la resposta és sí, però no. Aparentment sí: ambdós són el mateix, doncs cerquen l'expansió en el mercat mundial. Però en realitat hi ha diferències. La tendència a la mundialització, com s'ha esmentat acompanyà al naixement del Capitalisme Liberal i ha estat la tendència pròpia del desenvolupament d'aquest sistema fins als anys vuitanta del segle XX. En efecte, ja en els anys vuitanta a aquesta tendència també es començà a anomenar globalització. Si cerquem en un diccionari la paraula global observarem que és definida com total, integral... Globalització, doncs, com totalització i integració: però, globalització de què? La resposta ara és automàtica:
globalització de la mundialització. O en altres paraules: la mundialització econòmica globalitzada, això és Globalització. Si la paraula mundialització podia tenir un rerafons de llibertat, la paraula Globalització, en canvi, el perd, doncs en aquesta hi ha algú que és qui globalitza. I qui globalitza?. La resposta és coneguda: els capitals financers internacionals i les grans corporacions econòmiques, anomenades multinacionals. Així, doncs, globalització és també la subordinació de la mundialització a aquestes poderoses forces econòmiques. Un altre fet marca la diferència entre mundialització i globalització: a l'època de la Globalització, els Estats Nacionals i els seus Governs deixen de tenir el protagonisme d'abans. Només són necessaris per mantenir l'ordre social i polític, però ja no ho són pel procés econòmic. És més, la seva interferència a l'economia és considerada un destorb o una trava per aquells interessos globalitzadors. I, com a conseqüència, el protagonisme d'aquells Estats i els seus Governs és assumit ara per poderoses entitats financeres internacionals i els no menys poderosos consorcis multinacionals: aquests són, doncs, els protagonistes de la Globalització. Conseqüència: la política ha d'abandonar la seva influència a l'economia.
Dit això, cap preguntar-se per quins mitjans s'imposa la Globalització. Comencem per assenyalar que aquesta, la Globalització, exigeix supressió de traves, és a dir, de lleis que impedeixin la seva consolidació i funcionament: lleis tant de caràcter internacional com lleis de caràcter nacional. Per exemple, i aquí tenim un altre vocable propi del Neoliberalisme, s'exigeix deslocalitzar. Què significa deslocalitzar? Significa suprimir les lleis que impedeixin el lliure moviment de capitals pel món a la recerca de la seva reproducció. I en aquest punt convé exercir la memòria i el recurs a la història del passat: les crisis cícliques del Sistema Liberal tingueren varis moments especialment greus en el segle XIX, concretament en 1830, 1870 i 1890, i dins del segle XX culminaren amb el crack de 1929, que arruïnà a milions de persones i milers d'empreses i, per exemple, dugué a Estats Units, Alemanya, França i la mateixa Gran Bretanya a l'enfonsament de les seves economies i a una fallida generalitzada. Per resoldre els problemes plantejats per la fallida econòmica i recuperar l'estabilitat del sistema, nombrosos Governs, i el primer d'ells el de Franklin Delano Roosevelt als Estats Units, van recórrer a les teories econòmiques del britànic lord Keynes, per poder salvar un sistema, el Capitalisme Liberal, que semblava condemnat a desaparèixer. Entre les receptes de lord Keynes destacava la necessitat de crear controls polítics dins del propi sistema liberal: primer, establir una llei que impedís les fusions de grans empreses. Deixat sense control, el mercat -deia Keynes- tendeix a concentrar-se cada cop en menys mans i això acaba matant la pròpia llibertat de mercat i la competitivitat, conduint finalment a un capitalisme monopolista. Lleis Antimonopoli i Lleis Antitrust foren resultats de l'aplicació de les idees de Keynes, inclòs en els Estats Units, amb la finalitat de defensar la lliure competència i la naturalesa lliure del mercat. En segon lloc, per impedir que, com succeí a Alemanya al voltant del crack de 1929, els capitals puguessin en un moment determinat fugir d'un país i destruir la seva economia. Sempre seguint Keynes, s'establiren impostos al moviment dels capitals: si un flux de capital d'una nació pretenia abandonar-la per a ser invertit en una altra nació, havia de pagar una taxa o impost. Després de la Segona Guerra Mundial, és a dir, des de 1945, aquestes legislacions seguiren vigents i amb elles es feu la reconstrucció econòmica d'Europa occidental amb l'ajut del Pla Marshall. Malgrat això, avui la Globalització exigeix, com dèiem, la deslocalització, és a dir, la supressió de les legislacions que impedeixen la lliure acció dels capitals en els mercats, ja siguin nacionals, ja siguin internacionals. Però aquesta llibertat fou la que, el 1994, va permetre que els capitals financers internacionals abandonessin Mèxic i enfonsessin la seva economia. I que, el 1997-1998, es produís el mateix fenomen al Sud-est asiàtic, amb la ruïna de les economies de Corea del Sud, Tailàndia, Indonèsia i Malàisia, per exemple. Països tots ells que estaven sortint del subdesenvolupament i que, de fet, han retrocedit substancialment. Per resoldre una crisi tan tremenda, per exemple, el Govern mexicà rebé dels Estats Units un préstec de cinquanta mil milions de dòlars, però a canvi, com a garantia, aquell Govern va haver d'entregar el control de la seva poderosa indústria petrolera nacionalitzada des de feia dècades. La mateixa amenaça penja actualment sobre països com Brasil i, evidentment, cap Estat se'n salva. Espanya mateixa la patí el 1992: un vendaval d'aquest tipus provocà una devaluació de la pesseta que fregà el 25%.
Desxifrat el significat de la deslocalització, passem a tractar d'un altre concepte d'aparença abstracta, però clau en el sistema de la Globalització: la desreglamentació. Què significa desreglamentar? També aquí és necessari fer una mica d'història, per conèixer allò que la Globalització vol desre0glamentar. Per frenar l'explotació del treball a les fàbriques durant el segle XIX i impedir també les explosions revolucionàries, els Governs d'Europa occidental i més endavant d'altres països del món acabaren per fer lleis per reglamentar el capitalisme liberal: es prohibí el treball dels nens, s'establí un control sobre el treball de la dona i es limità la jornada laboral a vuit hores diàries, declarant festius els diumenges. A Alemanya, el canceller Bismarck encara va anar més lluny, i el 1874 establí la primera seguretat social pels obrers i fins i tot es construïren barris sencers de vivendes per a ells. Tot alemany, pel fet de ser-ho -solia dir Bismarck als seus crítics liberals- té el dret a una vida digna. Lleis i reglaments, doncs. Encara més: després de la Segona Guerra Mundial, les economies de França, Anglaterra, Itàlia, Països Baixos, Bèlgica i altres Estats quedaren destruïdes. Per a reconstruir-les, Estats Units aportà el Pla Marshall: la balança econòmica d'aquest país presentava un superàvit de milers de milions de dòlars i el Govern del president Truman, recollint la iniciativa del general Marshall, decidí invertir-los en la reconstrucció d'Europa. Es va plantejar aleshores amb quina filosofia s'havia de realitzar aquella reconstrucció: si mitjançant el capitalisme liberal clàssic, pur i dur, o bé mitjançant el capitalisme liberal amb les correccions de la teoria de lord Keynes, basades en la intervenció, repetim correctora, de l'Estat sobre el Mercat. S'escollí la segona via, la keynesiana, ja que la primera hauria conduït a crear enormes desigualtats socials capaces d'impulsar les classes treballadores al comunisme, en una Europa on l'URSS havia imposat el sistema socialista estatal a les nacions orientals, i on hi havia poderosos Partits Comunistes en països tan representatius del bloc occidental com Itàlia i França. D'aquesta forma, la reconstrucció d'Europa realitzada amb la política econòmica keynesiana suposà una equilibrada distribució de la riquesa entre capital i treball, amb la creació d'una extensa seguretat social, jubilacions, atur pagat i progressivament la gratuïtat de l'ensenyament i la sanitat. Nasqué així l'estat del benestar, fonamentat en lleis i reglaments que han mantingut a Europa occidental alts nivells de vida i seguretat, tot això sense destruir les relacions econòmiques basades en el capitalisme liberal, és a dir, en la iniciativa individual, la propietat privada i l'activitat del mercat.
Ara la Globalització exigeix, com dèiem, la desreglamentació. Desreglamentar què?, cal preguntar-se. Doncs bé, desreglamentar progressivament les lleis de l'estat del benestar: retallar les subvencions estatals, privatitzar el patrimoni públic o estatal, inclosa la seguretat social i l'ensenyament, i flexibilitzar les lleis del món laboral, facilitat també l'acomiadament, sempre que sigui el més barat possible. Llibertat de salari, desvinculació de l'empresa de la seguretat social dels treballadors, desmantellament de les reglamentacions estatals sobre les condicions i la seguretat en el treball... Aquest és l'objectiu de la desreglamentació.
Resumint: deslocalització i desreglamentació com dos eixos pel desenvolupament de la Globalització. Dos antagonismes s'han dibuixat contra ella en els darrers anys: la reacció nacionalista, que afirma que la Globalització provocarà una uniformització de les cultures del món, matarà la diversitat i destruirà la Nació-Estat, i la reacció social, que considera que la Globalització provocarà una nova pobresa i l'exclusió d'àmplies capes de la societat d'un benestar que, afirma, cada cop és més precari. Si a la Unió Soviètica i als països comunistes, basats en la ideologia marxista, l'Estat ocupava l'altar de la societat, i als països on dominà el feixisme, com Alemanya, Itàlia, Espanya i el Japó, era on s'adorava a la Nació, en la ideologia neoliberal el déu és el Mercat. Tota activitat, ja sigui política, social o cultural, ha d'estar destinada a reforçar la idea de llibertat. Més no qualsevol llibertat: per damunt de qualsevol altra la llibertat de mercat. Sorgeix així el concepte de pensament únic. El mercat decideix què és el políticament i culturalment correcte i, per tant, què és política i culturalment incorrecte, o sigui allò que ha de ser exclòs a favor de la llibertat de mercat. En aquesta perspectiva, pensadors i dirigents neoliberals han definit, per exemple, la clau central de la seva teoria: Gary Becker, premi Nobel d'Economia el 1992, arribà a afirmar que el Mercat és l'estat natural de la humanitat, mentre que la Democràcia no és natural, sinó el resultat d'un procés històric: si un dia es produeix un xoc d'interessos entre el Mercat i la Democràcia, s'haurà d'eliminar la Democràcia. Aquest culte extrem al Mercat, fins al punt d'identificar la llibertat amb la llibertat de mercat, és en realitat el culte a una part del Mercat. Ens explicarem: el Mercat es mou en base a la relació entre els mecanismes dels pols de l'oferta i de la demanda. Qui es troba darrera d´el pol de l'Oferta? Darrera l'Oferta hi ha la producció, és a dir, les forces econòmiques que cerquen lògicament extreure el màxim benefici de la venda de les seves mercaderies. I qui es troba rera el pol de la Demanda? Rera la Demanda es troba el consum, és a dir, les forces socials que adquireixen les mercaderies que presenta l'Oferta. Adam Smith, pare del liberalisme pur sorgit en el segle XIX, assenyalava que una mà invisible regula les relacions del mercat entre l'oferta i la demanda perquè sempre es mantingui un equilibri. Malgrat això, aquesta presumpció s'ha demostrat històricament falsa i aquesta mà invisible, que és la mà del lladre, no pogué corregir els esfondraments del segle passat, ni els problemes de superproducció que donarien lloc a la Primera Guerra Mundial el 1914 i la crisi de 1929 a la qual abans ens havíem referit. Què succeeix quan la demanda no pot absorbir l'oferta? La superproducció i, per tant, l'acumulació de mercaderies sense possibilitat de ser adquirides. Repetim-ho una vegada més: el principi d'una crisi econòmica. Per suplir la fracassada mà invisible d'Adam Smith, Keynes introduí la necessitat que, de mode indicatiu, els Governs intervinguessin en el Mercat vigilant els excessos de la mà del lladre i prevenint imprevisions capaces d'enfonsar la pròpia economia capitalista liberal. A més a més, proposà, i fou acceptat, que les polítiques dels Governs afavorissin el pol de la Demanda. Què significava per a Keynes afavorir el pol de la Demanda?. Doncs salaris alts, augment del poder adquisitiu, una potent classe mitja compradora, segura i estable, base de l'equilibri social i de la democràcia política. Per què? Doncs perquè aquestes condicions estimulaven la Demanda, o sigui la compra, i aquesta, alhora, estimulava l'Oferta, és a dir, la producció. El resultat és que el Mercat es dinamitza i amb ell tota la societat, la societat del benestar. En canvi, la Teoria Neoliberal basada en la concepció moderna de Milton Friedman intenta tornar al passat i opta per un suport total al pol de l'Oferta (és a dir, a favor de la producció, o sigui, per la reproducció del capital). Per afavorir-ho és necessari aplicar el que s'ha explicat abans: la deslocalització i la desreglamentació. Sense preocupar-se a curt termini de si es provoca un empobriment de les classes mitjanes amb la conseqüent crisi de la demanda i el consum. I si, al final, s'acaba ressentint l'Oferta? El Neoliberalisme manca d'alternatives a aquest plantejament i al·ludeix, com feren la primera ministressa britànica Margaret Thatcher i el president nord-americà Ronald Reagan en els recents anys vuitanta, altra vegada a la mà invisible d'Adam Smith. En opinió de prestigiosos economistes, com l'antic assessor del president John Kennedy, el professor nord-americà John Kenneth Galbraith, o el mateix premi Nobel d'Economia de 1998, l'indi Amartya Sen, la desprotecció de la demanda és el taló d'Aquiles del Neoliberalisme, la seva feblesa.
Cada principis d'any, a Davos, localitat muntanyenca suïssa dels Alps famosa pels seus balnearis ¾on l'escriptor alemany Thomas Mann situà l'argument de la seva cèlebre novel·la La Muntanya Màgica¾es reuneixen les elits mundials de les altes finances i de les companyies multinacionals, celebrats economistes i premiats intel·lectuals. Ells són, en l'argot neoliberal, els mestres del món, i ells projecten allí el reforç de la marxa cap a la Globalització dissenyada en base a la ideologia neoliberal. Ells decideixen qui menjarà i qui no, qui treballarà i qui no, qui viurà i qui morirà. Vell o nou, doncs, el Neoliberalisme? Bàsicament es tracta del vell Liberalisme ressuscitat en altres condicions històriques i a l'empara d'una nova etapa d'aquella revolució industrial iniciada el segle passat: la revolució dels mitjans de comunicació i de la informàtica. I com fill directe d'aquell vell Liberalisme, el Neoliberalisme presenta les seves principals característiques que descrivim a continuació: En primer lloc, la tendència al darwinisme social, és a dir, la tendència a aplicar a la societat humana les lleis descobertes por Charles Darwin en els seus estudis sobre el món dels animals. D'ella extreien els liberals arguments per a justificar la seva societat com la societat natural, en la qual es produeix, mitjançant el mercat i del que anomenaven el struggle for life (o lluita per la vida), una selecció on triomfen els més aptes i només són ells els qui sobreviuen. En segon lloc, i degut a l'origen anglosaxó del Liberalisme, hi cap detectar una tendència calvinista lligada a les idees del protestantisme religiós que nasqué el segle XVI. La teoria que existeix una predestinació: mitjançant l'èxit a la Terra, els predestinats adquiriran el seu lloc al Cel. Tant Luter com Calví identificaven l'«èxit» amb la paraula alemanya beruf (que significa la professió). Per tant, en el fons ideològic del Liberalisme existeix aquest estímul d'origen religiós. En tercer lloc, l'utilitarisme, el corrent de pensament que es troba en el mateix origen del Liberalisme i que constitueix un dels seus elements més importants. Tot és útil. Tot, per tant, està destinat a produir rendibilitat i utilitats, i tot, per tant, és susceptible de ser venut o ser comprat.
Jeremy Bentham, anglès i un dels pensadors del Liberalisme, establí la predicció que si cadascú s'ocupa de si mateix i dels seus propis negocis, el resultat serà el benestar de tots, és a dir, la felicitat general com resultat de l'egoisme individual. És així? La història de quasi dos-cents anys demostra que no.
 Descargar PDF |
